LA PELL FREDA i PANDORA AL CONGO, Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965).
La pell freda és un malson. Amb aquestes paraules Albert Sánchez Piñol ha resumit la seva novel·la. Escrita en primera persona en forma de memòries, la novel·la explica com un antic militant de l'IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), desenganyat de la vida, desembarca en una illa minúscula del sud de l'Oceà Atlàntic per encarregar-se durant un any d'una petita estació metereològica. Només hi ha un far i està lluny de qualsevol ruta marítima.
En aquesta illa només hi ha un habitant, l'oficial de senyals Batís Caffó, que no fa cas ni ajuda l'irlandès. Així que el protagonista ha de passar sol unes nits assetjat per l'atac d'uns éssers monstruosos -que anomenarà granotots- en la seva cabana de fusta. El protagonista aconseguirà quedar-se al far amb Caffó i així poden resistir junts als atacs dels monstres. Descobreix com Batís té un d'aquells granotots domesticats, la femella Aneris, i, a més, li serveix d'amant. A partir d'aquí, la història se centra, per una banda, en la lluita dels dos homes per la supervivència a l'illa i, per l'altra, en les relacions entre l'irlandès i Caffó, que, lluny de ser aliats, acaben essent oponents en un món de violència i paranoia, perquè el conflicte real no serà a l'exterior, sinó a l'interior...
L'autor opina que el sexe i els diners no són el que mouen el món, sinó la por, perquè, segons ell, la por ens fa pensar i veure les coses. Per això la por és un ingredient constant que mou els personatges del llibre. La pell freda té elements fantàstics i de terror, però en el llibre els monstres no hi són per parlar d'éssers fantàstics, sinó per parlar de com som els humans i sobretot, per parlar de la violència i el conflicte.
Tres anys després de publicar La pell freda (2002), Sánchez Piñol treu la segona novel·la de la trilogia, Pandora al Congo (2005). Aquesta novel·la duplica l'extensió de La pell freda. Hi ha molts més personatges i la seva estructura és molt més complexa. Vaig anar retardant la lectura perquè, sincerament, no tenia massa expectatives que, després d'un llibre tan bo, el segon pogués ser millor o, si més no, igual de bo; m'equivocava de mig a mig.
Pandora al Congo, es situa entre Londres i el Congo, durant els anys de la I Guerra Mundial. El protagonista és un jove escriptor Tommy Thomsom, un negre literari (escriu llibres de manera anònima en nom d'un altre), a qui un advocat li encarregarrà escriure un llibre sobre la història d'un home de raça gitana, Marcus Garvey, que està empresonat esperant judici per l'assassinat de dos aristòcrates durant una expedició al Congo a la recerca de riqueses. L'advocat confia que la descripció de tot el que va passar a la selva convencerà el tribunal de la innocència del seu client. Per una banda, tindrem les peripècies de l'escriptor a Londres i a les trinxeres, per l'altra, el relat del presoner sobre els fets ocorreguts al Congo i, també, per acabar-ho d'embolicar, el llibre que l'escriptor reescriurà constantment a partir de les seves pròpies interpretacions del relat de Garvey.
Si a La pell freda els enemics venien de l'aigua i eren de pell freda, a Pandora al Congo vénen del món subterrani (tècton) i són de pell calenta. A La pell el protagonista tindrà una relació gens normal amb Aneris, a Pandora al Congo, la relació del protagonista amb Amgam, encara és més difícil d'explicar.
Pandora al Congo és una novel·la irònica sobre les aparences i la mentida: a la vida i a la literatura. L'autor juga amb nosaltres: des del principi intenta entabanar-nos i ho aconsegueix d'una manera extraordinària.
He intentat transmetre-us la fascinació que sento per aquestes dues novel·les. També he intentat fer-ho de la manera més breu possible -encara que no ho sembli- i sense desvetllar massa detalls. No sé pas si me n'he sortit.
