La vida després de Déu.
Bé, avui, per fi, faré la presentació del llibre, de l’últim llibre d’en Matthew Tree, i un dels més venuts: La vida després de Déu. És un llibre que vaig començar amb moltes ganes, ja que n’havia llegit, poques, però molt bones critiques, a més a més que gent pròxima i entesa en literatura, me’l va recomanar. Si a més a més de tot això, hi afegim el fet que l’escriptor va venir al nostre col•legi i que, a més a més, vaig poder entrevistar-lo –juntament amb tres altres companyes- , aquest es va convertir en un llibre imprescindible i gairebé obligat per la meva lectura.
Bé, doncs, deixant-me ja de preàmbuls, anem per feina:
En Matthew enceta aquest llibre explicant-nos un episodi de la seva infància. No per omplir les pàgines en blanc del llibre, no, sinó perquè la seva infància, la seva pròpia, va estar molt relacionada amb Déu, i de retruc, amb la religió.
Ens relata com n’eren els seus pares de creients, com n’era –sobretot – el seu pare. Com s’enfurismava quan sentia, en boca del seu fill, que Jesucrist no existia, o que ja no volia anar més a missa. En Matthew no va anar més a missa des que ell va prendre aquesta decisió, oblidant així, en part, la religió.
Tot i així, a l’edat de 14 anys va decidir fer la confirmació (promulgada pel seu pare, en gran part). No li feia especial gràcia a en Matthew, però després de moltes setmanes parlant amb el capellà que li feia les classes, va acceptar i decidir, de bon grat, confirmar-se. Ell assegura, en el llibre, que una vegada confirmat, va sentir Déu a prop seu.
Tres setmanes més tard, en el despertar d'un dia qualsevol, va donar-se compte que ell havia estat enganyat. Que tot allò era una farsa, i que mai, mai més, tindria Déu a prop seu.
Més endavant, tots ja situats, comença a fer-se ressò d’esdeveniments, transcendents, succeïts al llarg de la història, deguts a la religió, predicadors i adeptes.
Però no es remunta als annals de la història retraient crims i aberracions comeses anys ençà. No. Es remet a fa pocs anys, a gairebé l’actualitat, on encara es produeixen actes terroristes, justificats, pels que ho volen justificar, per la religió i les seves creences.
Fa una important critica vers l’església, vers les esglésies. Totes. Al menys, totes aquelles que han fet servir la figura de Déu pel seu propi interès (que són gairebé la majoria), que han fet demagògia, han calumniat i blasfemat, cercant el bé propi i individual, únicament, ben al contrari del que deien predicar.
No fa una especial critica referida a Déu, ja que Déu en sí no és res més que una figura creada per la gent. Déu és, el que hom ha volgut que sigui. L’existència d’una presència omnipotent i omnipresent, ja és més relativa. Però el que posa en dubte, en constant dubte, és el comportament, lícit, de les esglésies.
Després de moltes anècdotes i apunts interessants, que no deixen a ningú indiferent, però que a vegades poden resultar una mica feixugues i fins i tot (només algunes!!!) pesades (no tot pot ser magnífic, també ha de tenir alguna part una mica més avorrida, sinó tampoc tindria gràcia), ens espera un apassionant capítol 11. Per a mi, el millor del llibre. Impressionant. Molt ben fet. Desconec si l’autor aquell dia va rebre la inspiració divina o què (aquest és meu =)!), però tota la passió que va fer servir per escriure’l, hi va quedar reflectida, ben bé, al llarg de tot el capítol. Val la pena gastar-se la mísera suma de 14 euros i escaig pel llibre, que no és massa però que, una vegada te’l llegeixes, te’n dones compte que és realment poc el seu cost en comparació amb tot el que et dóna. Aquest llibre, doncs, m’ha servit per a refermar la meva posició d’ateisme, ara recolzada per uns quants arguments sòlids i fins i tot, alguns, pedants. Quins? Al llibre hi són!!!
Per a més informació: www.matthewtree.cat
Ara, dos nous objectius marcats: "Todos los catalanes son una mierda” llibre d’en Xavier Polo, i "L’home que mirava passar els trens", d’en Georges Simenon. A més llarg termini: "Privilegiats", d’en Matthew Tree, i “Contra la Monarquia” també d’en Matthew (més llarg termini perquè no els tinc, i per tant, els haig de comprar, estem en crisi i queda bastant per a Sant Jordi...).
Ja està! Per fi...
Gràcies, als que hagueu arribat fins aquí.
Att, David.
Salut!
